Què faries pel teu fill?

És la segona vegada que visitem la Maternitat d’Elna amb l’Assumpta Montellà i se’ns continuen posant els pèls de punta sentint les diferents petites històries de cadascuna de les persones que van patir aquella injustícia. No només van haver de patir la Guerra Civil, sinó que també van haver de marxar a l’exili per sobreviure, i trobar-se amb l’hostilitat més extrema amb què es pot trobar un ésser: abandonats en una platja, en ple hivern, sense sostre, sense menjar, amb insalubritat i rodejats de morts, d’aquells que no van poder suportar el maltractament constant.

Els nostres alumnes de 4t d’ESO van quedar bocabadats, escoltant, quiets, durant 60 minuts, totes les històries que explicava Assumpta Montellà. Molts d’ells es van quedar sorpresos d’haver estat tanta estona escoltant, amb una quietud i educació immillorables. L’escriptora i historiadora va fer una feina gegant d’anys d’investigació per esbrinar tot allò que havia succeït a Argelers i a Elna, amb els exiliats de la Guerra Civil. 

Per això, va haver d’entrevistar molta gent, però la persona clau d’aquesta història, que va tenir la sort de conèixer, va ser Elisabeth Eidenbenz, mestra suïssa, en aquells moments molt jove, que tenia ganes de canviar el món, i ho va fer, va aconseguir salvar 597 infants que van poder néixer a la seva Maternitat, que dirigia de manera estricta, ordenada i curosa, perquè tot funcionés.

La història que ens va fer posar els pèls de punta va ser la d’una dona que va haver de deixar morir el seu fill perquè deixés de patir. La dona estava molt feble, no tenia llet. Un dia, una francesa es va acostar al filat i li va donar llet en pols. Com que no tenien aigua potable, l’única que tenien era l’aigua del mar, la dona no va tenir més remei que preparar-li la llet amb aigua salada, si no, el nadó moriria de fam. El nen es va beure tota la llet, però, al dia següent, van aparèixer les diarrees, tan seguides i tan voluminoses que el nen moria deshidratat. La dona no podia aguantar tant de patiment, així que es va acostar al mar i va deixar anar el seu nadó. Aquest es va morir amb la primera onada que va arribar, de tan feble com estava, va deixar de patir i va descansar en pau, al mar. Era la segona vegada que l’escoltava i, tot i així, encara em va fer remoure les entranyes i l’ànima.

Us deixo amb unes quantes fotos d’aquell dia, un dia de molta pluja, però de moltes emocions.

Laia Campos

Professora de Llengua Catalana

Què ha estat de…? XXVI

Sona el despertador, les 7 del matí. Després de deu minuts de mandres em faig una tassa de llet amb cereals i vaig cap a l’institut. Primer dia i nervis a la panxa. Companys nous, noves assignatures… Obro la porta de l’aula i de cop és 12 de setembre de 2004; l’aula plena de persones nervioses pensant en com serà el seu dia a dia a partir d’ara, preguntant-se qui seran els seus amics o com serà això de l’Institut i què serà d’elles ara que comencen una nova etapa. 

• Ets la nostra tutora? 

Han passat vint anys i és  3r d’ESO. Li responc que sí, que aquest any ens veurem sovint les cares i que serà divertit. 

Durant uns minuts, al meu cap, passaven la pel·lícula sobre les mil i una aventures que he viscut en aquests passadissos i classes i no podia evitar somriure. Catorze anys després tancava un cicle. 

Molt sovint quan parlo sobre el futur amb els meus alumnes els dic que imaginin tot allò que vulguin, que aspirin a la lluna si volen, perquè després la vida et donarà quatre voltes a 1000 revolucions i acabaràs en llocs inesperats. En llocs on mai haguessis pensat que podries trobar la felicitat. 

Els primers anys al Carrasco estan borrosos, però sí que recordo els últims dies de batxillerat, aquella energia i ganes de menjar-te el món. I creieu-me quan dic que mai era com a professora i menys del mateix lloc on vaig estudiar. Quan hi penso, m’entra nostàlgia d’aquells temps; aules que es converteixen en exposicions d’art amb un grup d’alumnes fascinat per la foscor del barroc, discussions interminables sobre si existim perquè pensem o pensem perquè existim, o, fins i tot, en ocasions passaven a ser l’escenari on unes joves promeses del rap intentaven rimar les seves vivències. Una fragància d’il·lusió, força, incertesa, vitalitat… ens envoltava a cada una de les persones que, després de compartir el dia a dia durant anys, emprenia un nou camí cap a la vida adulta. 

I ara, recordo aquella Marta i tots els anys amb molt d’amor i carinyo, però des d’una nova perspectiva, transformada per una motxilla plena de vivències i coneixements. Encara tinc les mateixes ganes de canviar el món i quina millor manera de fer-ho que des de les aules. 

Quan els hi explico als meus ex companys de classe que he tornat alguns em miren bocabadats, d’altres em pregunten si encara queda algun professor i si ha canviat molt, però una de les coses que m’han dit i que em va agradar molt va ser que tancava el cercle. I vist així, m’agrada la idea. 

Al principi se’m feia estrany compartir aula i cafès amb la meva última tutora o amb la històrica professora de llatí i em feia sentir com si encara fos l’alumna que s’ha d’examinar. Amb el temps això ha canviat i és enriquidor compartir idees, projectes i aprendre de persones que un dia van ser els teus “influencers” i que els veies com a models. Potser el fet de treballar on vaig estudiar fa que m’ho senti més meu i, tingui més ganes de transformar-lo, de mirar cap al futur, de plantejar nous reptes perquè els alumnes coneguin maneres de fer diferents, aprenguin a relacionar-se des d’altres punts, somiïn a ser el que vulguin ser, s’impliquin en la societat i en el fet de canviar-la… hi ha una estima especial que fins ara no havia sentit. 

Per a mi tancar el cercle també vol dir obrir la porta perquè passin noves coses. Vol dir que la vida mai saps per on et portarà, l’important és com tu t’enfrontis a ella i de les persones que et rodegis per fer del camí una mica més bonic.

Marta Rodríguez

exalumna i professora del nostre institut

Exitosa Celebració del dia de Sant Jordi a l’Institut Manuel Carrasco i Formiguera.

El passat 23 d’abril, el Carrasco i Formiguera va celebrar amb entusiasme el tradicional dia de Sant Jordi, omplint els passadissos de l’institut amb color, cultura i llibres. Alumnes i professors van compartir el seu amor per la lectura i la cultura participant en les activitats preparades per a l’ocasió.

Durant tot el dia, es van dur a terme diverses activitats relacionades amb la celebració de Sant Jordi en lloc de les classes habituals, com per exemple tallers per fer punts de llibre o una gimcana literària. Els alumnes de Batxillerat, per la seva part, van presentar una sèrie de curtmetratges que han filmat recentment.

El punt àlgid de la celebració va ser la presentació i entrega dels premis literaris que tant els alumnes del primer i segon cicle de l’ESO van fer al pati del centre. A més a més, d’entregar els premis de narrativa, poesia, fotografia matemàtica i d’altres alguns companys van cantar, ballar o tocar instruments musicals per amenitzar la vetllada. Potser el millor premi de tots va ser que es van cancel·lar les classes de la tarda perquè tots els estudiants tinguessin l’oportunitat d’anar amb les seves famílies a gaudir de la festa en la ciutat.

En resum, el dia de Sant Jordi va ser una jornada plena d’emoció, creativitat i intercanvi cultural. Els estudiants van gaudir d’una experiència enriquidora i festiva que va reforçar els lligams de la comunitat educativa i va celebrar l’amor per la literatura i la cultura.

De què estan fetes les històries?

Alguna vegada us heu preguntat de què estan fetes les novel·les que llegiu? El passat dijous 25 d’abril, amb motiu de la setmana literària de Sant Jordi, l’escriptora Maria Escalas va venir a l’institut a explicar-ho a l’alumnat de 1r de Batxillerat.

Així doncs, el primer element a tenir en compte en la realització d’una novel·la són els personatges, que poden ser plans o rodons. Segons l’autora, un bon escriptor ens presenta personatges rodons, que comencen sent d’una manera i acaben amb una personalitat diferent de la de l’inici, perquè els fets que li passen i tot allò que viu el transformen. El segon element clau el forma el conjunt de conflictes presents en la història; aquests, paral·lelament als fets en si mateixos, influeixen en la personalitat i en el caràcter dels personatges, cosa que provoca la seva transformació. Per últim, la trama, és a dir, el conjunt de relacions entre fets, personatges i conflictes, que constitueix la novel·la com un tot.

L’alumnat de 1r de Batxillerat va aprendre, una mica més, a crear una bona novel·la, amb una estructura lineal, uns personatges rodons i una trama ben teixida.

Perquè conegueu l’autora que ens va visitar, Maria Escalas va néixer a Mallorca el 1969. Viu a Mataró, on imparteix classes de música i tallers d’escriptura creativa. És autora de les novel·les Abans que el teu record torni cendra, Sara i els silencis i Estimada Mirta. El mes de gener, va guanyar el Premi de novel·la Ciutat de Palma, amb la darrera obra inèdita, sota el títol provisional,  A la seva ombra.

Laia Campos

Professora de Llengua Catalana

Un matí de teatre grecollatí

El darrer dimecres 17 d’abril l’alumnat de llatí de 1r i 2n de Batxillerat vam assistir al Teatre Joventut per gaudir de dues meravelloses obres clàssiques. 

Vam començar amb una tragèdia grega del dramaturg Eurípides: Les Troianes. 

Els genials actors i actrius, així com els sublims cors acompanyats d’un piano tocat in situ, van fer una molt bona feina encarnant aquest gènere teatral que sovint pot semblar feixuc pel seu ritme més aviat pausat.

Després d’un breu descans, va arribar el torn de la comèdia de la Mostel·lària, del comediògraf romà Plaute, autor que coneixem en profunditat ;). 

L’obra va estar molt divertida, moguda, com és habitual a les fabulae motoriae; i plena (potser massa) de referències humorístiques d’actualitat, ergo no sent del tot fidel a la comèdia original. Tot i això, tal com ens va confirmar la Victoria, aquestes llibertats creatives haurien agradat a Plaute, qui entenia la necessitat d’adaptar l’obra en funció del context o públic de la representació per mantenir l’humor actualitzat (no crec que ens haguessin fet gaire gràcia (o si) acudits sobre la inflació del preu del garum o de la vida amorosa d’algun senador del segle II aC).

En definitiva, vam gaudir d’una jornada molt diversa i entretinguda en què vam poder experimentar aquestes peces teatrals que han perdurat durant segles.

Xavier Martínez

2n Batxillerat HS

Víctor Alonso Puente finalista als premis Martí Pous i Serra.

El diumenge 21 d’abril es va celebrar l’acte d’entrega del 23è premi Martí Pous i Serra al Centre cultural La Lira, organitzat pel Centre d’Estudis Ignasi Iglesias i recolzat per Omnium cultural. Entre els Treballs de Recerca finalistes hi havia el del nostre alumne de 2n de Batxillerat Victor Alonso Puente amb el títol “El creixement urbanístic de Nou Barris al segle XX”, amb una recerca sobre plànols antics especialment, que va cridar l’atenció de l’organització i amb l’objectiu de donar a conèixer el fet que, sense la lluita del veïnat durant el passat segle, el territori no hagués estat tan acollidor per als veïns i veïnes. A l’acte van assistir el mateix autor, Victor Alonso Puente, la seva família i la tutora del TR Silvia Bielsa Landín.

A 6.973,39 kilòmetres de casa

Són les 11 de la nit, un avió aterra a l’aeroport internacional de South Bend. És el penúltim avió del dia, i va carregat d’americans que tornen a casa, però també porta un català. Es diu Miquel i, tot i que encara no ho sap, ha perdut el passaport, el visat, i tota la documentació.

Així va començar la meva estada als Estats Units d’Amèrica, trucant a l’aeroport a les tantes de la nit per veure si tenien els meus papers. L’endemà el meu hostfather em va portar amb cotxe fins allà, vaig recuperar la documentació i, per sort, l’ensurt es va quedar en això, un ensurt. Això sí, vaig passar la meva primera nit a l’altra banda del charco acollonit com no ho havia estat mai.

Els primers dies van ser prou senzills. Vaig arribar una mica abans que comencés el curs i em vaig passar poc menys d’una setmana descansant a casa tranquil. Després van començar les classes, i tot va continuar sent igual de senzill. L’estereotip de l’estatunidenc babau és tristament real en alguns casos, i el sistema educatiu nord-americà deixa molt a desitjar. Però cal dir que també està ple de coses bones. Per exemple, jo sempre he estat en contra de la lectura obligatòria, i aquesta estada a l’estranger m’ha canviat completament el punt de vista. Aquí els llibres es llegeixen, però també s’expliquen. El professor va avançant amb els alumnes i fa tot el possible perquè es fiquin en la pell del protagonista. 

N’és un bon exemple quan per allà a l’octubre vam començar a llegir “The Catcher in the Rye” de J. D. Salinger. El mestre, Mr. Vanpetteghem, ens va fer escriure un text sobre un objecte amb valor emocional. L’endemà, va arribar a classe tot enfadat, ens va dir que els textos que li havíem escrit eren una merda, i com a tal l’únic lloc on podien anar era a la paperera. Tot seguit els va estripar, i els va llençar. Evidentment això ens va sentar fatal a tots. Va ser llavors quan el profe va parar l’esbroncada i ens va preguntar “Com us sentiu? Què heu sentit quan us he estripat els textos?” Tot aquest drama que ens havia muntat era només per fer-nos connectar amb el protagonista, que en un punt del llibre passa per un moment similar.

Una altra part positiva dels instituts estatunidencs són les extraescolars. A casa, les extraescolars les fan quatre gats, el que és més comú és acabar l’institut i marxar cap a casa tranquil. Aquí les extraescolars, tot i que continuen sent voluntàries, són el que s’espera que facis en sortir de l’insti. Hi ha clubs i equips de tot, de bitlles fins a futbol, de mecànica fins a e-sports, és brutal la varietat d’activitats que ofereixen. Totes aquestes activitats van per temporades, i encara que algunes segueixen fent coses fora de temporada, durant aquest període és quan realment es fa l’activitat, i amb “realment es fa” vull dir que es fa cada dia, durant com a mínim un parell d’hores, incloent-hi caps de setmana en alguns casos.

Jo formo part de l’equip de robòtica i el de beisbol, i malgrat que tots dos m’encanten, estar en dues activitats les temporades de les quals es solapen és molt mala idea. Fa uns mesos anava pel meu dia a dia avorrit, arribava a casa i tenia temps de sobres per fer de tot, però no tenia prou coses per fer en aquest temps. Ara surto de casa a un quart de vuit del matí i no torno fins a quarts de nou per la tarda, i en arribar a casa és sopar, fer els deures que em faltin per l’endemà, i anar directe al llit. Ara bé, no tinc temps de res, però m’ho passo en gran les vint-i-quatre hores del dia.

En general, l’experiència Americana és brutal, i li recomano a qualsevol persona intentar-ho com a mínim. L’Amancio Ortega dóna més de quatre-centes beques cada any per a estudiants espanyols que volen anar a fer un any d’intercanvi a Amèrica del Nord (tant a Canadà com als Estats Units). Aquesta és la beca més coneguda, però hi ha moltes més beques i opcions per anar a estudiar a l’estranger un curs de l’ESO o de Batxillerat,  aprendre idiomes a l’estiu, o fer un Erasmus a la universitat.  Marxar tan lluny durant tant temps fa por, i pot semblar una bogeria, però, creieu-me, paga molt la pena.

Miquel Belmonte

1r Batxillerat HS

Jocs Florals 2024 al Carrasco

Un nou curs i una nova ocasió per viure i gaudir al nostre institut de la gran festa de la cultura, el nostre estimat Sant Jordi.

Aquest matí, el nostre alumnat ha gaudit amb la literatura i la música durant el lliurament dels premis de les diverses categories. Perquè tots pogueu gaudir de les fantàstiques obres guanyadores, aquí us presentem el dossier que hem creat amb elles.

Ja arriba la gran festa de la Literatura!

Falten pocs dies per gaudir de les parades de llibres, de l’aroma de les roses, de la signatura del nostre autor predilecte, …

I, potser, no teniu clar quin llibre comprar. Per ajudar-vos, part de l’alumnat de batxillerat us recomana lectures que per a ells i elles han estat una font de plaer. Hi trobareu lectures juvenils i de no tan joves.

I el professorat no podia ser menys…

SÒLID, LÍQUID O GASOS AL COSMOCAIXA

El passat onze d’abril va clarejar un assolellat dia de primavera a la ciutat de Barcelona. Gairebé tots els cursos de l’institut Manuel Carrasco i Formiguera tenien programada una excursió fora del centre.
Si parlem en concret dels alumnes de segon de l’ESO, havien d’anar al museu CosmoCaixa. I cap allà van anar, fent una petita passejada fins a la parada de l’autobús i portant després amb paciència l’intens trànsit dels carrers de la ciutat Condal. Tot i això, van arribar a temps a la seva destinació.

Allà van ser rebuts en una aula-auditori on una científica va realitzar amb ells diferents experiments relacionats amb els tres estats de la matèria. Les proves s’havien de fer amb totes les mesures de seguretat, com màscares, guants, davantals o tenalles, ja que es feien servir materials potencialment perillosos com el nitrogen líquid.

En aquestes tasques científiques va participar gran part dels estudiants, portant a terme activitats tan curioses com congelar una rosa o descobrir la cosa divertida que resulta cantar una cançó després de respirar una mica d’heli.

En acabar aquesta part de l’excursió, els alumnes van poder visitar la resta del museu. Gaudint sobretot del bosc submergit de la institució del CosmoCaixa.

Acabades totes aquestes experiències, els estudiants del Carrasco van tornar a l’escola i, des d’allà, van tornar a les seves llars per poder descansar de tantes emocions.