2001, UNA ODISSEA A L’ESPAI

Posted: Mai 31, 2020 by superformiga in Uncategorized

Avui a les 18:45 està previst que la Càpsula Crew Dragon, tripulada per dos astronautes americans, s’acobli a l’Estació Espacial Internacional de manera automàtica. Si tot surt bé els dos astronautes nord-americans se sumaran a la tripulació de l’Expedició 63 a bord del laboratori en òrbita més gran construït per l’home. L’estació Espacial Internacional és un prodigi d’enginyeria que té unes dimensions aproximades d’un camp de futbol, una massa d’unes 420 tones i que dona la volta a la terra cada 93 minuts a una velocitat mitjana de 27.740 km/hora! Compte amb el problema que aquest any segurament caurà a les proves d’accés a la universitat de l’assignatura de física!

Aquesta estació espacial actualment és un centre d’investigació i des de l’any 2000 ha estat permanentment ocupada per científics de diversos països que s’han anat rellevant. És possible que en un futur no molt llunyà aquesta Estació Espacial Internacional sigui la base intermèdia per poder fer viatges a la Lluna a Mart o a altres planetes del sistema solar.

Tot això m’ha fet pensar en un dels meus llibres de capçalera que he tornat  a rellegir aquests dies de confinament: “2001 Una odissea a l’espai”, de l’escriptor  britànic Arthur C. Clarke. Aquest llibre és definitivament una obra mestra de la literatura de ciència ficció. A més es tracta de ciència ficció molt ben feta, ja que el seu autor havia estudiat física i matemàtiques en el prestigiós King’s College de Londres. Durant la segona guerra mundial Clarke va servir a la Royal Air Force esdevenint un autèntic especialista en la tecnologia dels radars. Quan va acabar la segona guerra mundial fins i tot va publicar una sèrie d’articles científics sobre els satèl·lits artificials en òrbites geostacionàries que li van valer grans reconeixements entre la comunitat científica.

Clarke també va ser el president de la Societat Interplanetària Britànica.  Així doncs, ens trobem amb un escriptor que prové directament de l’àmbit científic i que era un autèntic expert en la matèria.

Paral·lelament a la seva activitat científica a finals dels anys 40, Clarke va començar a escriure relats de ciència ficció i algunes novel·les que li van reportar una certa fama. A poc a poc va anar deslligant-se de l’àmbit de la recerca científica universitària per anar endinsant-se progressivament en la seva gran passió: la literatura de ciència ficció.

L’any 1964 el prestigiós director de cinema Stanley Kubrick es va posar en contacte amb ell per encarregar-li el guió de la seva següent pel·lícula. Kubrick li va confessar que tenia la ferma determinació de crear una gran pel·lícula de ciència ficció.  Una pel·lícula diferent a les altres pel·lícules de ciència ficció que ja existien i que trobava que eren molt innocents i poc realistes.

Fins l’any 1964 ja s’havien fet moltes pel·lícules de ciència ficció, algunes d’elles eren realment bones i altres eren molt truculentes i innocents amb uns efectes especials que avui ens poden semblar fins i tot ridículs.

Stanley Kubrick volia fer una pel·lícula on es mostrés l’evolució de la història de la humanitat, on també es plasmés l’existència d’altres vides intel·ligents en el nostre Univers i finalment també la possibilitat que els robots o les màquines poguessin  revelar-se contra la voluntat dels seus creadors: els humans. El projecte de Kubrick era extremadament ambiciós i mai ningú, fins aleshores, s’havia atrevit a tirar endavant una aventura cinematogràfica com aquesta.

Arthur C. Clarke va acceptar el repte de Kubrick i es van posar entre els dos a redactar el guió d’una pel·lícula que encara trigaria 4 anys a estrenar-se i que finalment esdevindria un film de culte en l’àmbit de la ciència ficció i del cinema en general.  Aquest  guió es basaria en un conte que Clarke ja havia escrit l’any 1948: “El sentinella”.

Paral·lelament a la creació del guió, Arthur C. Clarke va escriure la novel.la de la qual us estic parlant.

Normalment el procés de la majoria de pel·lícules  és: primer hi ha una novel.la o llibre,  en segon lloc s’elabora un guió cinematogràfic i finalment es crea la pel·lícula. En aquest cas Clarke i Kubrick van crear un guió que es basava en un antic conte de Clarke i a partir d’aquí es va filmar la pel·lícula. Posteriorment, l’any 1968, un cop estrenada la pel·lícula  es va publicar la novel.la.

Us he de confessar que la primera vegada que vaig veure la pel·lícula, en un cinema de Montcada i Reixac que ja no existeix, no vaig entendre absolutament res. Jo era molt jovenet i la veritat és que vaig entrar en aquell cine del meu poble pensant que veuria la típica pel·lícula de batalletes de naus espacials  i em vaig trobar amb una pel·lícula profundament filosòfica que em va semblar molt lenta i amb un final incomprensible. Jo en aquells moments no estava preparat per veure una pel·lícula d’aquest tipus.

Amb el pas dels anys aquesta pel·lícula s’ha convertit en el meu film preferit de ciència ficció i a dia d’avui ja l’he vist unes quantes vegades. És una pel·lícula que  enganxa i que ens mostra com deu ser en realitat un viatge espacial. Sobretot ens mostra la solitud que pot arribar a experimentar l´ésser humà quan es troba a l’espai i allunyat del nostre estimat Planeta Terra.

Us convido a veure aquesta pel·lícula del genial director Stanley Kubrick i també a llegir el llibre de l’Arthur Clarke . Segur que aquests dies en tornarem a sentir a parlar.

Molta sort i encert als tripulants de la Càpsula Crew Dragon. Que l’esperit del 2001 de Clarke i de Kubrick us acompanyi aquesta tarda quan acobleu la vostra nau amb l’Estació espacial Internacional!

Ricard Orihuela

Les fotografies les vaig fer a la recent i magnífica exposició sobre Stanley Kubrick que es va fer al CCCB de Barcelona.

La primera i darrera foto estan fetes al Museu del Cinema de Berlin. El sofà vermell és un dels seients que apareixia a l’hotel Hilton de l’estació espacial de la pel.lícula 2001. Arribaran algun dia a ser una realitat els hotels espacials, ara que es comença a parlar del turisme espacial?

DANTE

Posted: Mai 31, 2020 by vrnike7 in Uncategorized

31 de maig de 1265: neix Dante Alighieri en una important família florentina amb influències polítiques a la ciutat, una de les més importants culturalment i artística del món renaixentista. Malgrat que seguí el camí que marcà la seva família, no destacà per les seves gestes polítiques, sinó que fou la literatura que portà a Dante a formar part de la història italiana i universal.

D’entre totes les seves obres destaca la Divina Comèdia, que amb aquest títol hom pot pensar que es tracta d’un text humorístic, però no ho és. El segle XIII dividien els gèneres literaris entre comèdia i tragèdia, a l’estil clàssic, i si no n’era un, n’era l’altre. Així doncs, com la Divina Comèdia té un final feliç -sento esguerrar-vos la lectura-, se li anomena comèdia; però, no té res a veure amb la idea de comèdia que tenim actualment.

L’obra consta de tres parts: Infern, Purgatori i Paradís,  que relaten el viatge del protagonista per trobar la seva estimada Beatriu, un viatge de la mà de Virgili. La importància i magnificència de l’obra rau en les diverses interpretacions que se li pot donar a un sol text plagat de referències culturals i religioses, un joc literari per al lector, una petita obra d’art en vers que desperta una nova mirada cada cop que es llegeix.

Tanmateix, no és només el contingut de l’obra allò que la fa única i perenne, sinó l’ús de la llengua. Per això, no passa res que ja sapiguem com acaba, ja que el gaudi de la lectura va més enllà de l’argument.

No obstant això, Dante és conegut pel nou ús de la llengua italiana. Promou una nova manera d’escriure en italià, anomenada dolce stil nuovo, model de llengua renaixentista que influencià a poetes com Petrarca o Boccaccio i que impulsà una nova manera de concebre l’amor. En l’obra De Vulgari Eloquentia trobem les seves reflexions al voltant de l’estil literari: havia de ser subtil, poètic i denotar tota la bellesa amorosa.

Per tant, resulta lògic que els italians l’anomenin el “pare de l’italià” o el “poeta suprem” i hagin creat la Societat Dante Alighieri, que es dedica a promocionar la llengua italiana al món. Es podria comparar i equiparar a la figura de Ramon Llull en la literatura catalana. Tot i això, cal remarcar que la seva importància i influència traspassa les fronteres italianes i les literàries per expandir-se per tot el món i per ser model i inspiració a poetes com T.S. Elliot, Baudelaire o l’autor de Curial e Güelfa; i a artistes com Miquel  Àngel, Dalí o Rodin. Fins i tot, hi ha un cràter a la lluna batejat amb el seu nom: Dante.

Em prenc, doncs, la llicència de deixar-vos els primers versos de la Divina Comèdia. Espero que us animin a endinsar-vos en aquesta aventura literària!

A mitjan  camí de la vida,

en una selva fosca em trobava

perquè la meva ruta havia extraviat.

 

Montserrat Valls

Com seria viure sense gravetat?

Posted: Mai 28, 2020 by vrnike7 in Uncategorized

Nosaltres hem escollit com seria fer els deures en absència de gravetat. La veritat, seria molt difícil: com que estaries flotant, aniries cap a dalt, però series capaç de controlar objectes i a tu mateix. Hauries d’agafar una taula, o qualsevol superfície plana. En aquest cas recomano una superfície plana, com una carpeta dura.

eline 1   Si tens una com aquesta millor, així fàcilment aguantes el full.

Però si no el tens, el que hauries de fer és: agafar la superfície plana, posar el full a sobre i amb una de les teves mans ajuntar per un lateral la superfície plana i el full, tipus així:

 

eline 2

Amb l’altra mà agafar un llapis i començar a fer els teus deures amb la posició que tu vulguis, i sí, soc conscient que potser la lletra no surt molt bé però també hi ha una altra solució: si tens celo de doble cara, te’l poses per tota la part davantera del teu cos, específicament per la panxa i les cames, després intentes anar cap a terra, treus la cinta de doble cara i l’enganxes a terra, tindries un resultat així:

 

eline 3

El que vull dir és que se t’enganxarien les cames i els peus a terra. Llavors, agafes el teu full i l’aguantes amb el teu avantbraç i amb l’altra mà escrius o mentre subjectes el full escrius, així:

 

eline 4

aquestes dues maneres són 90% efectives.

Eline Mur i Melcy Crespo

2n A

 

eline 5

Dibuix fet per Eline Mur: és una noia llegint un llibre per entendre bé els seus deures. ZERO GRAVETAT ;)))

 

L’acció que jo he triat ha sigut la de fer una truita a la francesa per esmorzar. Fer aquesta activitat en un lloc sense gravetat deuria ser molt més complicat, ja que segurament estaríem flotant per la cuina i no podríem arribar bé als fogons i això podria ser un greu problema perquè, si ens despistéssim, podríem cremar-nos. També m’imagino que, un cop trenquéssim els ous, la clara i el rovell acabarien flotant per tot arreu embrutant tota la cuina. Així que un cop tenim l’ou flotant faria falta una forquilla per batre’l sobre l’aire. Llavors la major dificultat vindria a l’hora de cuinar sobre el foc, segurament el que jo faria seria atrapar l’ou batut amb la paella i perquè no s’escapi la taparia amb un plat. I segurament duria posat un arnés per no anar-me’n volant per tota la cuina i mantenir l’estabilitat. Crec que podria ser una experiència molt divertida i alhora una mica complicada. Seria tot un repte poder cuinar l’esmorzar tots els dies d’aquesta manera.

Laila

Laila March

2n B

 

gravetat

Lara de Paz, Laura Lladó i Júlia Rodríguez

2n B

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cartes amb cor

Posted: Mai 21, 2020 by vrnike7 in Uncategorized

Els alumnes de 1r i 2n d’ESO de l’assignatura de Cultura i Valors han participat aquests dies de la iniciativa: Cartes amb cor; Educació i Sanitat bateguem juntes.

Els nois i noies del nostre Institut han enviat mostres de suport als Hospitals d’arreu de Catalunya per tal d’agrair i animar els treballadors sanitaris i persones ingressades durant la pandèmia del Covid-19. Les cartes, dibuixos, poemes… creats pels alumnes, s’han projectat a les pantalles dels diversos centres hospitalaris.

carta

La iniciativa ha estat un èxit i molts hospitals ja han mostrat el seu agraïment per la vostra solidaritat i empatia.

Us mostrem, a tall d’exemple, l’agraïment que ens fa arribar l’Hospital Clínic de Barcelona.

Hi trobeu el nom del nostre Institut?

gràcies

 

A continuació també us adjuntem algunes de les mostres enviades pels alumnes.

todo pasará 2

 

un bri d'esperança

todo pasará

gracias

todo pasará 4

Amb prudència en els nous temps que estem vivint però amb tota la confiança que treballant junts ho superarem, rebeu una abraçada virtual!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Reflexions durant el confinament

Posted: Mai 20, 2020 by vrnike7 in Uncategorized

El confinament ens ha portat a passar moltes hores a casa i a distanciar-nos físicament de molta gent que estimem. L’única finestra a l’exterior per a molts adolescents ha estat el Whatsapp, Instagram o TikTok. El nostre alumnat de 4t reflexiona sobre l’ús que donem als telèfons mòbils, no només durant aquest confinament, sinó més enllà d’aquests dies. Us deixem un parell de reflexions sobre l’addicció als mòbils, no només en adolescents, sinó també en adults. És important conscienciar-nos i tenir una mirada crítica davant la tecnologia. 

 

SOM ADDICTES AL MÒBIL
Sincerament, crec que dir addicció és massa fort, però sí que és veritat que un cop iniciat el “boom” dels mòbils intel·ligents amb la sortida del primer Iphone, sí que vam entrar en un laberint sense sortida. Personalment no em considero addicte al mòbil ja que en el meu dia a dia, sense moments excepcionals com els que vivim ara, l’utilitzo com a molt, tres hores. Els dies laborables, no toco el mòbil fins al migdia, i després entre deures i extraescolars que com a mínim són dues hores per la tarda també sense mòbil, els únics moments del dia en el que l’utilitzo és per la nit i sobretot al migdia.
No qualificaria d’us exagerat de les noves tecnologies, però sí que diria un ús incorrecte. Les noves tecnologies ens obren un ventall de possibilitats que nosaltres encara no hem descobert, encara que pensem que hi ha un munt de coses ja inventades, en queden el doble per descobrir. Jo crec que les noves tecnologies, amb la de avantatges que tenen, s’utilitzen poc o malament. Tenen un munt de funcions didàctiques, o per qualsevol dificultat quotidiana, no les utilitzem prou i penso que si comencéssim a conscienciar-nos que un ús correcte no és dolent per la salut, tot aniria millor.
Un ús exagerat seria que hi haguessin tecnologies sense sentit al nostre voltant, simplement per plaer o un ús excessiu per un lloc on no és necessari, en aquell cas sí que seria exagerat. Tampoc dic que se’n faci un ús perfecte ni molt menys però sí que penso que hi ha molta por, per dir-ho d’alguna manera, a experimentar amb les noves tecnologies, ja que tenim l’experiència del mòbil, que a moltes persones els hi sembla dolent doncs hi ha aquesta por generalitzada a provar que ens impedeix avançar.
En conclusió, no em considero addicte al mòbil, i considero que la por generalitzada a experimentar amb les tecnologies, ens impedeix avançar cap a un futur millor i amb una tecnologia útil i ben utilitzada.

Gerard Bofill

4t A

ELS ZOMBIS DEL S.XXI

Avui en dia les tecnologies ho són tot per a nosaltres, en un petit dispositiu, com és el mòbil, hi guardem la nostra vida privada, les nostres feines i fins i tot les nostres emocions. Ens entretenen quan ens avorrim i permet la nostra comunicació en qualsevol moment. És l’eina més poderosa que ha creat l’ésser humà però, és veritat que ens crea una addició tot això? Estem tots enganxats?
Molts estudis ens parlen de la droga que és en realitat el telèfon mòbil, que ens crea una addicció com ho fa l’heroïna, però no crec que sigui el telèfon l’amenaça, ja que qualsevol cosa pot arribar a ser una addició. El problema és que no som capaços de fer un bon ús d’aquestes tecnologies i som incapaços d’adonar-nos; deixem de fer altres activitats, deixem de pensar i ens tornem uns ganduls deixant que les tecnologies ens ho facin tot, el nostre cervell desconnecta totalment i ens deixa sense el més essencial de la raça humana convertint-nos en una espècie de zombis.
Tot i això no crec que tothom sigui addicte al mòbil ni que en faci un mal ús igual que tampoc crec que sigui un problema únic dels adolescents, no són tan diferents dels adults. Tant adults com adolescents, tots poden arribar a tenir una molt mala addicció a les tecnologies justificades per feines, per estudis o simplement pel fet de socialitzar Per això és important que ens adonem i fem un esforç per evitar caure en aquesta addició present a tot el món que enganxant cada vegada a més persones en una espècie d’espiral de comparacions, comentaris, publicacions, missatges, likes, scrolling infinit… i així aconseguir un ambient més relaxat, una concertació més alta i, sobretot, baixar l’estrès diari que provoca estar sempre pendents d’una simple trucada o d’un WhatsApp i poder gaudir més dels moments importants.

Elena Mateos

4t B

REFLEXIONS DE CONFINAMENT

Posted: Mai 18, 2020 by vrnike7 in Uncategorized

És un matí solejat, ningú al carrer, només el desacompanyat aire que mou la roba estesa als terrats veïns. S’escolten els crits d’infants reclosos a les seves petites cases. Els gossos borden i les obres del costat de casa continuen. Sonen els telèfons, les ràdios i les televisions, tothom sembla avorrit, cansat, desesperat per viure però, ningú no s’atreveix a sortir o… no poden? Els cotxes policials ronden els carrers reproduint una gravació: “Pel bé de la comunitat i la vostra seguretat, quedeu-vos a casa”. Sembla una propaganda política, com aquelles que surten als antics documentals dels nazis que s’ensenyen a l’escola, l’escola que ara mateix milers d’estudiants troben a faltar i, encara que ens queixéssim quan encara hi anàvem, no sabíem que això seria pitjor que matinar cada dia per veure vint cares adormides i passar-se sis hores asseguts llegint, escoltant i entenent.

Encara recordo aquell dijous fatídic en el que tota l’escola victorejà el tancament indefinit del centre. Tots contents, tots feliços per la falsa promesa de llibertat. Ara, una vegada passats els dos mesos tancats, havent vist totes les sèries i pel·lícules possibles a Netflix, HBO i fins i tot a la televisió, els adolescents estem irritables,  he provat de tot, he cuit vint pastissos, trucat mil vegades als amics, rellegit un parell de llibres i, com no, he deixat de fer esport a la segona setmana de quarantena.

L’únic sentiment que sembla connectar-me amb els veïns i veïnes és l’esperança d’un estiu èpic, encara que no sembla que pugui fer-se realitat.

Yawan Portero

1r CT

Concurs de Fotografia Matemàtica

Posted: Mai 15, 2020 by superformiga in Uncategorized

Ja sabeu que una fotografia matemàtica és una fotografia en què d’alguna manera es fa referència al món abstracte de les matemàtiques. Molts objectes i espais del nostre entorn els podem aïllar mentalment gràcies a l’art de la fotografia i podem destacar-ne algun aspecte que ens ha cridat l’atenció. A les ciutats modernes trobem edificis amb formes geomètriques que evoquen les nostres classes de geometria: rectes, plans, cilindres, esferes, paraboloides…la llista no s’acaba mai. Però també a la natura podem trobar elements que ens recordin algun concepte matemàtic: simetries, fractals, corbes sinusoïdals, paràboles…Finalment també hi ha un tipus de fotografia matemàtica que es basa en la preparació d’un petit bodegó per a il·lustrar gràficament una idea matemàtica. Les possibilitats són infinites! El límit és la nostra imaginació!

Ja tenim els guanyadors del Concurs de Fotografia Matemàtica. Aquest any hem rebut moltes fotografies de 1r i de 2n d’ESO i ens ha costat una mica triar la fotografia guanyadora de la categoria de 1r cicle d’ESO. En canvi hem rebut molt poques fotografies de les altres categories. Esperem que el proper any la participació sigui molt més nombrosa.

Nivell 1r Cicle (1 i 2n ESO):    Asier Chacon Pomares  Fotografia:  “Forquimetria axial”

Nivell 2n Cicle (3 i 4rt ESO):  Laia Carrasco    Fotografia: “Geometria modular hexagonal”

Nivell batxillerat:                    Roger Soto –       Fotografia: “πntades al carrer”

Nivell Professors:                   Anna Guimerais Fotografia “Les taules de multiplicar a casa”

Les fotografies guanyadores han estat seleccionades per representar el nostre institut al concurs de fotografia matemàtica de l’ABEAM. Us desitgem molta sort!

 

 

 

 

Imitant a Josep Pla

Posted: Mai 14, 2020 by vrnike7 in Uncategorized

Quatre parets estucades amaguen un espai d’un ambient pur i delicat, però mancat de la verdor que desprèn la llibertat. Tancada entre dues portes, la del safareig i la del menjador, tan sols observo les flors que en un petit test creixen darrere la finestra que duu al rentador, i darrere, una altra paret. Dins l’habitació, un mapa omple gran part de la paret i amb els peus sobre el llit, el rei, senyalo amb el dit índex països, sabent que no podré sortir.

Davant la capçalera, els còmics i els gruixuts llibres han conquistat les estanteries i s’apilen un sobre l’altre sense seguir cap mena d’ordre, i els dibuixos s’escolen entre les tapes deixant-se entreveure tímidament com si tinguessin por de sortir. La paret de davant desapareix sota un munt de pòsters i quadres que lluiten per un tros d’estucat, al voltant de la guitarra que domina la gran part.

Sobre l’escriptori blanc hi reposa l’ordinador i la consola, grans aliats per combatre l’avorriment, i tancats en calaixos, un munt de papers, llibretes i llibres de text s’amaguen mentre un petit calendari i un rellotge immòbil sobre la taula informen fredament del pas del temps.

Núria Sánchez

1r batx CT

Florence Nightingale

Posted: Mai 12, 2020 by vrnike7 in Uncategorized

Sabíeu que durant la pandèmia que ens està afectant s’ha celebrat el Dia Internacional de la Infermeria? Concretament el 12 de maig.

Però aquesta celebració fa temps que existeix i no té res a veure amb el Covid-19. Per què aquest dia llavors? Perquè és el dia del naixement de Florence Nightingale al 1820.

I qui va ser aquesta dona? Doncs en una època en què les dones estaven destinades al matrimoni i als fills la Florence va posar les bases de la infermeria moderna.

El seu pare, de classe alta i d’idees avançades, li proporcionà personalment una formació equilibrada que incloïa les matemàtiques i donà suport als seus desigs de menar una vida activa més enllà de la llar familiar.

Durant la Guerra de Crimea, al 1854, ella i un equip de 38 infermeres voluntàries, que havia entrenat personalment, van actuar d’infermeres tenint cura de soldats ferits. Florence es  va adonar que els soldats morien a causa de les deplorables condicions de vida a l’hospital (amuntegament, deficients desguassos, manca de ventilació i sobretot de condicions higièniques). Va aconseguir millorar les condicions sanitàries hospitalàries i conseqüentment va ajudar a reduir les morts en l’exèrcit durant la guerra i després en temps de pau. Les seves rondes nocturnes li valgueren el nom de la dama del llum, que la premsa anglesa difongué i que li feu guanyar el reconeixement públic. La seva actuació posterior, dedicada a millorar la qualitat del servei sanitari a l’exèrcit britànic i, més tard, a la formació del personal sanitari femení, s’ha considerat d’importància revolucionària. Va posar els fonaments de la infermeria professional amb l’establiment de la seva escola d’infermeria al Saint Thomas Hospital de Londres, l’escola s’ha mantingut des d’aleshores i en l’actualitat s’anomena “Florence Nightingale School of Nursing and Midwifery” (‘Escola Florence Nightingale d’Infermeria i Obstetrícia’) del King’s College de Londres.

El 1859 havia publicat les seves Notes on nursing: What it is, and what it is not (Notes sobre infermeria: què és i què no és), un petit llibre que va servir com a base del programa d’estudis de l’Escola Nightingale (i per a altres escoles d’infermeria que en seguiren el model), tot i haver estat escrit inicialment com a guia per als qui exercien cures d’infermeria a domicili. L’obra va tenir una bona recepció per part del públic en general i -encara avui- és considerada una introducció clàssica a la infermeria.

Per tot això és considerada la mare de la infermeria moderna i la creadora del seu primer model conceptual ja que també va contribuir a la millora del disseny sanitari dels hospitals.

Florence també va ser una reformadora de la societat i les seves reformes inclogueren la millora de l’atenció sanitària i la seva extensió a totes les classes de la societat britànica, amb la millora de l’atenció sanitària i la lluita contra la malnutrició a l’Índia i la contribució en l’abolició de lleis contra la prostitució particularment dures amb les dones, sense oblidar l’expansió de formes de participació femenina en el món laboral.

Florence Nightingale va demostrar que tenia qualitats per a les matemàtiques ja des de la seva infantesa, i gràcies al guiatge del seu pare arribà a destacar en aquest camp. D’adulta, esdevingué una pionera en l’ús de representacions visuals de la informació i en gràfiques estadístiques. Utilitzà correntment la gràfica circular que aleshores era encara una forma nova per a representar dades. I se li atribueix el desenvolupament d’una forma de gràfic circular que en l’actualitat s’anomena “diagrama d’àrea polar” o “diagrama de la rosa de Nightingale”, equivalent a un modern histograma circular, que emprava per a il·lustrar les causes de mortalitat dels soldats a l’hospital militar que dirigia. Va ser la primera dona que va ser admesa a la “Royal Statistical Society” britànica i també fou elegida membre honorària de l'”American Statistical Association”.

Florence Nigthingale no va ser només “la dama del llum” que observava i alleujava els malalts durant les llargues nits de Crimea. El seu valuós llegat, fonamentalment en infermeria i estadística, mereix tot el nostre reconeixement i per això el Dia Internacional de les Infermeres se celebra arreu del món en l’aniversari del seu naixement.

Jesús Pardo

 

(De cómo se relacionan y comunican la ficción literaria y la realidad y en recuerdo de la publicación la Primera parte de Don Quijote de la Mancha el 9 de mayo de 1605)

portada Quijote

Se cree que es de Cervantes una novela folletinesca La tía fingida. Pero, además, conocemos las novelas breves de Cervantes, denominadas “ejemplares” no por su moralismo, sino por su ejemplaridad en cuanto a ideal de estructura estética que no desmerecen en calidad e imaginación respecto al Quijote, solo que son otro género narrativo.

Baste destacar que en este momento todos somos Tomás Rodaja, El licenciado Vidriera. Y es que Cervantes crea un personaje que enferma cuando su enamorada le da una pócima para conquistarlo y su enfermedad consiste nada menos que en creer que es tan frágil que se cree de vidrio y que no puede rozarse con nadie porque se rompe. Al leer esta novelita, se comprueba la fina relación entre ficción y realidad y, como expresa la frase hecha “la realidad supera la ficción”, nuestro distanciamiento actual para no contagiarnos supera al del propio Rodaja para no romperse. Hoy todos somos Licenciados Vidriera.

Pero ¿Qué escribir sobre El Quijote, la obra más leída de todas las literaturas, después de la Biblia (LA BIBLIA, el libro de los libros) y de la que, a medida que la relees, afloran nuevos matices y nuevas riquezas interpretativas?

Cervantes inventa el estilo irónico y la parodia como estilos literarios. Pero Don Quijote no es una obra cómica, es una “compleja propuesta intelectual” tal y como califica la obra el cervantista Jesús Maestro (de quien recomiendo visionar con calma los diversos vídeos online que él mismo comparte gustoso) Quijote es un personaje cómico, no sublime en lo que lo ha convertido la tradición literaria posterior.

El Humanismo de final del S. XVI, cuyo máximo exponente es Erasmo de Roterdam, ya se había implantado a través de las escuelas. Aparecen nuevas corrientes dentro del Humanismo y un contexto nuevo. Aparece el escepticismo de la percepción sensible (molinos o gigantes) Los discursos de Quijote en la obra son fuera de contexto, fuera de lugar, que ya no interesan a nadie, como el Ciceronamismo del siglo XVI. Don Quijote concentra en su figura los valores decadentes del Humanismo y de la lectura de libros de caballerías del siglo XVI y los intereses culturales de Cervantes.

El Quijote de 1605 aunaba lo cómico y la ejemplaridad. En la segunda parte de Quijote, Cervantes se convierte en nuevo filósofo y crítico literario, profundiza en la crítica y la parodia del Humanismo.  Cervantes crea una manera poliédrica de narrar en la que los puntos de vista se engarzan y complican adrede con el fin de jugar con el lector y esconderse riéndose de él. Hay muchas mentiras en el Quijote que no se han descifrado.

Hoy está claro que Cervantes redactó el inicio del Quijote basándose en el personaje de El entremés de los romances en el que un lector de romances pierde el juicio por leerlos.

Me interesa destacar la HISTORIA DE MARCELA: personaje pastoril que, curiosamente y en contra de los tópicos de la época, y épocas posteriores, no se enamora de nadie. Personaje inspirado en el de la novela de Jorge de Montemayor. Os ofrezco aquí esta historia por lo que tiene de avanzada en la época al concentrar un cúmulo de ideas nada despreciables para actual auge del feminismo.

 En esto, llegó de la aldea con provisiones otro cabrero llamado Pedro y dijo:

       – ¿Sabéis lo que pasa en el lugar, compañeros?

       – ¿Cómo lo vamos a saber? – repondió uno de ellos.

       –  Pues que esta mañana murió Grisóstomo. Y se murmura que murió de amor por la endiablada Marcela, esa que anda en traje de pastora por estos andurriales. Y mandó en su testamento que le enterrasen en el campo, como si fuera moro, al pie de la peña donde vio a Marcela por primera vez. Mañana vendrán a enterrarlo.

   Don Quijote preguntó a Pedro quiénes eran el muerto y la pastora.

       – El muerto era un hidalgo rico, que estudió en Salamanca y vino de allí muy sabio y muy leído. Sabía la ciencia de las estrellas, porque nos anunciaba el cris del sol y de la luna.

        – Amigo, se dice eclipse, no cris – corrigió don Quijote.

   Pero Pedro, sin reparar en niñerías, prosiguió su relato:

        – También adivinada cuándo el año sería abundante o estil.

        – Estéril queréis decir, amigo – dijo don Quijote.

        – Estéril o estil – respondió Pedro -, que todo viene a ser lo mismo. Grisóstomo hizo muy rico a su padre con los consejos que le daba: <<este año sembrad cebada, no trigo; en este sembrad garbanzos, y no cebada>>.

        – Esa ciencia se llama astrología – dijo don Quijote.

       – Yo no sé cómo se llama – replicó Pedro -. El caso es que poco después de volver Grisóstomo de Salamanca, murió su padre y él heredó muchas fincas y casas, y gran cantidad de ganado y de dineros. Pero un día se vistió de pastor, con su cayado y zamarra de piel, para seguir a la pastora Marcela, de la que se había enamorado. Escuchad, que ahora voy a deciros quién es ella. Había en nuestra aldea un labrador aún más rico que el padre de Grisóstomo, y tenía una hija tan bella que, cuando alcanzó los quince años, la fama de su hermosura y de su riqueza se extendió a muchas lenguas a la redonda, y no había mozo que no se enamorase de ella nada más verla. Murieron los padres de la bella Marcela y ella quedó al cargo de un tío, el cual le encarecía las cualidades de cada pretendiente, pero ella respondía que no deseaba casarse todavía, y que no se sentía preparada para llevar a cabo el matrimonio. Y he aquí que un día la melindrosa Marcela se fue de casa hecha pastora y decidió vivir libre en el campo, donde guarda sus rebaños. Y en cuanto esto se supo, muchos ricos mancebos tomaron también traje de pastor y se fueron tras ella atraídos por su encanto y hermosura. Todos la requiebran y solicitan su amor, como hizo el difunto Grisóstomo, pero Marcela a todos desdeña y a ninguno da esperanza. No lejos de aquí hay unas altas hayas, y en la corteza todas tienen grabado y escrito el nombre de Marcela. Aquí suspira un pastor, allí se queja otro; más allá se oyen canciones de amor, y más acá desesperadas poesías, y hay enamorados que pasan las noches llorando al pie de un peñasco. Por todo esto, supongo que el desdén de Marcela es la causa de la muerte de Grisóstomo. Y así os aconsejo, señor, que mañana no dejéis de ir a su entierro, que será muy de ver, porque Grisóstomo tiene muchos amigos.

       – Lo tendré en cuenta – dijo don Quijote -, y os agradezco el gusto que me habéis dado con tan sabrosa narración.

      – Pero ahora – replicó el cabrero -, será mejor que durmáis bajo techo, porque el sereno os podría dañar la herida.

   Don Quijote se guareció en la choza de Pedro, pero se pasó la mayor parte de la noche recordando a su señora Dulcinea, a imitación de los amantes de Marcela. Sancho Panza se acomodó entre Rocinante y su jumento, y durmió, no como enamorado desfavorecido, sino como hombre molido a coces.

   Apenas empezó a descubrirse el día, los cabreros despertaron a don Quijote para ir al famoso entierro de Grisóstomo. Sancho ensilló a Rocinante y puso la albarda al burro con mucha diligencia. Y, ya en camino, vieron a dos hombres a caballo que venían acompañados de tres criados. Se saludaron cortésmente y caminaron juntos al lugar del entierro.

 […]

    En esto vieron bajar de la montaña a unos veinte pastores, todos en zamarras negras y coronas de ciprés y de amarga adelfa sobre la cabeza. Entre seis sostenían unas andas.

       – Aquellos pastores llevan el cuerpo de Grisóstomo al pie de la montaña donde él mandó que le enterrasen – dijo un cabrero.

   Se dieron prisa, y llegaron al pie de una peña donde ya estaban cavando la sepultura. En las andas vieron cubierto de flores un cuerpo muerto, vestido de pastor, de unos treinta años, de rostro hermoso. Todos los presentes guardaban un hondo silencio, hasta que un gran amigo del desdichado amante dijo:

      – Este cuerpo que con piadosos ojos veis es el de Grisóstomo, que fue único en ingenio, extremo en gentileza, magnífico sin tasa. Amó y fue aborrecido. Aquí declaró por primera vez a Marcela su pensamiento, tan honesto como enamorado, y aquí lo desdeñó ella por última vez, y aquí puso él fin a la tragedia de su vida, y aquí quiso que lo depositaran en las entrañas del eterno olvido.

   De pronto una maravillosa visión se ofreció en la cima de la peña. Era la pastora Marcela, tan hermosa que dejó a todos admirados y suspensos. Pero el amigo de Grisóstomo dijo con ánimo indignado:

      – Dinos, mujer cruel, ¿a qué vienes? ¿A ver si con tu presencia sangran las heridas de ese miserable a quien tu crueldad quitó la vida?

       – Vengo – respondió la pastora Marcela – para que sepáis que yo no soy culpable de la muerte de Grisóstomo. Atended todos. El cielo me hizo hermosa, y todo lo hermoso merece ser amado, pero no sé por qué he de verme yo obligada a amar a quien me ama. Yo nací libre, y para vivir libre escogí la soledad de los campos, donde he luchado por conservar mi honestidad, que es el adorno más hermoso del alma. A los que he enamorado con la vista, los he desengañado con mis palabras. Jamás di esperanzas a nadie, así que a Grisóstomo lo mató su insistencia, no mi crueldad. Yo no estaba obligada a corresponderle, y en ese mismo lugar donde ahora caváis su sepultura le dije que quería vivir en perpetua soledad. Si él insistió en navegar contra el viento, ¿qué culpa tengo yo de su naufragio? Que nadie me llame cruel ni homicida, porque yo nada prometo, nunca engaño y hasta ahora a nadir di palabra de amor. Yo soy libre y no quiero sujetarme a nadie.

   Y sin querer oír respuesta alguna, volvió la espalda y se entró por lo más cerrado del monte, dejando a todos los presentes tan admirados de su discreción como de su hermosura. En ese instante a don Quijote le pareció bien usar de su caballería para socorrer a una doncella menesterosa, así que puso la mano en el puño de su espada y dijo en altas voces:

       – Qué nadie se atreva a seguir a la hermosa Marcela, so pena de sufrir mi fueriosa indignación. Ella ha monstrado con clara razones la poca o ninguna culpa que ha tenido en la muerte de Grisóstomo.

   Fuese o no por las amenazas de don Quijote, el caso es que nadie se movió. Acabada la sepultura, los pastores pusieron en ella el cuerpo de Grisóstomo, la cerraron con una gruesa piedra y esparcieron encima muchas flores y ramos. Luego todos se dispersaron, mientras don Quijote, que se había despedido muy cortésmente de Vivaldo y de los cabreros, decidió partir en busca de la pastora Marcela para ponerse a su servicio.

 Fuente: Don Quijote de la Mancha (2004). Adaptación de Eduardo Alonso. Madrid: Vicens Vivens. Primera parte, pág. 74-80.

Está claro que, si Don Quijote viviera en nuestra época, hace dos años hubiera estado luchando contra el terrorismo y ahora, en plena pandemia de coronavirus, lo veríamos en los hospitales y en las residencias junto a sanitarios y riesgo, junto a los ancianos y el peligro.

Para finalizar, como la música, también la poesía nos ayuda en nuestra situación actual. Degustemos uno de los poemas más caracterizadores de la figura sensible y altruista de Don Quijote que, a su vez, nos remite a la solidaridad tan necesaria en nuestra situación actual, como es este poema de Blas de Otero:

 

Señor Don Quijote, divino chalado,

hermano mayor de mis ilusiones,

sosiega el revuelo de tus sinrazones

y, serenamente, siéntate a mi lado.

 

Señor Don Quijote nos han derribado

y vapuleado como a dos histriones.

A ver, caballero, si te las compones

y das vueltas al dado.

 

Debajo del cielo de tu idealismo,

la tierra de arada de mi realismo.

Siéntate a mi lado, señor Don Quijote.

 

Junto al pozo amargo de la soledad,

la fronda de la solidaridad.

Sigue a Sancho Pueblo, señor Don Quijote.

Isidora Rivas